Vilafamés, una cicatriu en la mirada interior

Ens han convertit en un poble autocomplaent, de foto i no de fons, i ens dol aquest poble que es mira tant el melic, ens fa mal com una cicatriu en canviar el temps. Per això demanem un canvi.


Vilafamés convida sempre a una mirada interior, més des del 750 aniversari de la Carta Pobla i la creació del logotip i de l’eslògan. S’hi creava una marca que ens identificava, que convidava a conéixer-nos i que ens conegueren, que promocionava el nostre poble i el distingia d’altres.

El perill d’aquesta Mirada interior era convertir-la en mirar-nos el melic, considerar que no fa falta fer cap cosa perquè la inèrcia de la vida fa que els arbres facen flors i les flors siguen fruits.

Sabeu molt bé com van aquestes coses. Que Vilafamés té oportunitats de progrés és una realitat, que el progrés no és només una frase encertada és una altra, per això quan parlem de progrés hem de pensar en quin tipus de progrés i així, comprendre que valoritzar un polígon industrial no implica la desvalorització d’un entorn natural i paisatgístic ni l’abandonament de l’activitat agrícola.

Si volem aprofitar les oportunitats que Vilafamés i el nostre terme donen, hem de ser conscients que les coses són complementàries i no antagòniques i des de l’Ajuntament es pot treballar molt per aconseguir-lo i això passa per una bona gestió i perquè creguem en el futur.

Penseu com és d’important tindre uns accessos nets, sense fems ni deixalles per les vores: és la primera imatge que reben del poble que visitem. Entreu per on vulgueu, Vilafamés impacta per l’entorn paisatgístic i ens hem de preguntar com mantenir eixe entorn que fa del poble una imatge única. Quin és el paisatge que l’emmarca i que s’ha de conservar.

Passegeu pels seus carrers, som BIC, n’estem orgullosos de ser-ho? Quan rebem amics presumim de poble: jaciments arqueològics des del paleolític, pintures rupestres, poblats ibèrics, vil·les romanes, la via Augusta, muralles, esglésies, les voltes arquitectòniques sota el Planet, el palau del Batlle amb el Museu d’Art Contemporani…: què sabem, com a veïns, d’açò? Per què no podem visitar la majoria d’aquestes coses? Per què no tinc informació de qualitat? Potser si aquestes preguntes tingueren respostes convenients, els autobusos no estarien un parell d’hores i es generarien més llocs de treball.

Ve l’època de les fruites i presumim de com són de bones. Cavanilles parlava, allà pel segle XVIII de com eren de saborosos els nostres melons, però sabem ficar en valor la qualitat dels nostres productes? Hi ha emprenedors al poble que ho intenten, podien haver-ne més si la comercialització d’un producte de qualitat fora incentivada.

Els portem a fer un tomb pel terme, els parlem d’oliveres mil·lenàries o centenàries, de fonts, de molins, de forns de calç, d’eres on es batia, de construccions de pedra, de masos, del camp d’aviació, de camins empedrats, de peirons… i estem orgullosos d’este patrimoni. Com estaria de bé inventariar-lo i que es pogueren visitar! Tal vegada així promocionaríem itineraris a peu, cicloturisme… i s’ampliaria l’oferta de cases rurals perquè hi hauria diversitat d’entreteniment.

Amb tot, intentem amagar les ferides de les explotacions mineres, dissimulen les autopistes de les línies d’alta tensió i allunyem la de molt alta tensió. Com si en no vore-les no existiren. I es pot demanar, des de l’Ajuntament, als que ens representen a la Generalitat i a les corts de l’Estat canvis legislatius perquè la restauració del paisatge en mines no siga en acabar l’explotació sinó simultània, perquè s’aplique les recomanacions europees a l’hora de crear autopistes d’infraestructures amb un sol impacte i no milers.

Però ens han convertit en un poble autocomplaent, de foto i no de fons, i ens dol aquest poble que es mira tant el melic, ens fa mal com una cicatriu en canviar el temps. Per això demanem un canvi.

 

 

 

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *